viernes, 3 de abril de 2009

Para una política de civilización

L'home s'ha d'enriquir de totes les seves contradiccions. El pensament s'ha de fer “dialògic”, capaç de deixar fluctuar els contraris, que es completen i es combaten. És el que ja ensenyava Heràclit: “Viure de mort i9 morir de vida.” L'home no és solament homo “sapiens” (en la mesura que sap i que sap que sap), “faber” (fabricador) 0 “economicus” (calculador i mogut únicament per l'interès personal), concepcions totes elles reductores (i que contenen una valoració narcisista) que situen l'home a part i l'aïllen de tot. És també i indissolublement “demens” (en la mesura que inventa, imagina o mata) i “ludens” (es diverteix, s'exalta o es consumeix).

Es perfila un nou humanisme, que podríem qualificar de tràgic, sempre que l'entenguem en el sentit que resisteix a tota reconciliació com a tot optimisme beatífic. Un humanisme repensat o “regenerat”, que ja no és la justificació antropocèntrica d'una divinització de l'home, el qual estria destinat a conquerir la Terra (amb el programa suïcida de la modernitat: “Siguem amos i pòsseïdors de la natura”). És, en canvi, un humanisme planetari que comporta una presa de consciència de la “Terra Pàtria” com una comunitat de destí, d'origen i de perdició.

Això conduirà Edgar Morin a predicar una mena d'Evangeli de la perdició: atès que estem perduts (en l'univers gegantí) i que estem destinats al sofriment i a la mort, hem de ser germans. Una fraternitat que és molt més que una solidaritat: és la clau per al nou mil·lenni d'una veritable política de civilització.

François L'Yvonnet,

a Edgar Morin (2008): On va el món? Cap a l'abisme?, Barcelona: Columna, 2009, pp. 12-13.

No hay comentarios: