viernes, 29 de mayo de 2009

Humanas, muy humanas...


Germanes

Per Rosa Mateu - 18/05/2009

Guió i direcció: Carol López.

Repartiment: Maria Lanau (Inés, germana gran), Marta Domingo (Irene, germana mitjana) Aina Clotet (Ivonne, germana petita), Amparo Fernández (Isabel, mare), Marcel Borràs (Igor, fill germana mitjana), Paul Berrondo (Àlex, nòvio germana mitjana).

Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas.

Vestuari: Myriam Ibáñez.

Il·luminació: Raimon Rius i Xavi Clot.

So: Damien Bazin.

Durada: 100 minuts.



La Villarroel ens dóna una segona oportunitat per veure la multipremiada Germanes, de Carol López. Una autora i directora teatral amb una trajectòria consolidada. Interessada a reflectir certa contemporaneïtat en els seus textos, en aquesta obra, explora també nous llenguatges teatrals, extrets tant de la dansa com del cinema.

Les germanes de Carol López són tres com les de Txèkhov i les de Woody Allen (Hanna y sus hermanas, de la que imita el cartell com a homenatge). Si la podem relacionar amb totes dues obres per la temàtica: relacions familiars, personatges a la recerca de la felicitat, les diferents actituds davant la vida..., és evident que el llenguatge l’acosta plenament a la segona, no tant a Woody Allen en particular, encara que també, sinó al cinema en general.

La mort del pare serveix d’excusa per reunir la família i perquè aparegui allò que, en circumstàncies diguem-ne normals, es manté latent. La hipocresia i l’aparença de felicitat es trenca davant de les decisions que cal prendre: què fem amb la mare? I de la convivència dins la mateixa casa. Estructurada en dos actes, però presentat com un continu, sense descans, l’obra ens situa primer en el dia de l’enterrament i el dia de la mort del pare (en un flash-back que l’espectador ha de reconstruir) i després, un any després de la seva mort.

Les tres germanes representen tres estereotips d’actituds davant la vida ben diferenciats: la Inés, la gran, la casada, que vol controlar sempre les situacions i que quan no ho aconsegueix reacciona amb un atac d’histèria; la Irene, la que fins ara no ha tingut sort amb els homes, però la més equilibrada; i la Ivonne, la petita, i com a tal, la que encara busca el seu lloc i, per tant, està en la fase d’experimentació, llibertat absoluta i manca de responsabilitats. Al voltant d’aquests personatges centrals hi trobem: la mare i el fill i el nòvio de la Irene, que completen els conflictes i la temàtica.

Al voltant del tema central de la mort, s’hi dibuixen altres temàtiques, plenament contemporànies: l’adolescència, la depressió, l’efecte del pas del temps, l’amor i el sexe. Temes o subtemes que en cap moment es solucionen. Es presenten, en clau irònica i humorística, esperant, probablement, que l’espectador s’hi identifiqui, potser reflexioni i potser senti. Perquè el que converteix Germanes en un bon text i un bon espectacle teatral és l’habilitat en crear un nou llenguatge teatral nascut de la barreja d’elements, un nou llenguatge que ens porta per diferents emocions: el riure i el somriure, l’angoixa i el dolor i la purament estètica. Carol López pren elements del musical, de la comèdia absurda, del cinema amb recursos com la càmera lenta i de la dansa. Llenguatge audiovisual, sí, però no com el teníem concebut fins ara: simplement teatre de text més imatges, sinó un conjunt en què cap element desentona, cap element és afegit artificialment. Tot ells responen a la voluntat d’explicar una història propera i provocar emocions a l’espectador.

No hay comentarios: